Separar-nos

Separar-nos. Ara ho noto més que mai. I no puc evitar sentir-me trista. Em fa ràbia, però no de la mateixa manera que abans.

La vida segueix el seu camí, i no tots els camins de tothom són iguals. Hi ha bifurcacions i no tothom tria la mateixa.

Nosaltres érem inseparables. Sempre ens hem barallat com germanes, però això ens feia més amigues que res. No tothom ho pot entendre això. Inseparables i érem 8, cadascuna ben diferent que l'altra.

Encara podem dir que estem juntes, però totes sabem que no.

Mil moments, somriures, plors, atacs de riure, moments de fer el boig, ballar, saltar, cantar... I tot això, juntes, en una de les etapes més importants de la vida. I què hi farem? Una etapa és una etapa.

Seguirem un temps juntes, però a mesura que passin els dies, tindrem enganxades cada cop més freqüents. Llavors ens distanciarem. Ens partirem en dos, ja sabem totes quines dues parts hi ha.

I és que tot aquest temps ha passat tan ràpid... Sembla ahir aquella primera tarda que vam sortir al carrer amb uns talons que amb prou feines sabíem manejar. Sembla ahir aquella primera nit que vam passar juntes a casa de la Z la nit de Halloween. Sembla ahir quan encara érem MMMANZL. Sembla ahir quan vam passar de ser 7 a ser 8. La C. Podem estar enfadades amb ella tot el que vulguem, però ella també forma part d'aquesta etapa. Sembla ahir quan la Z se'n va anar d'aquí. Sembla ahir quan la segona L va crear polèmica i òbviament sembla ahir quan la segona L va passar a ser la segona L. I ja érem 9.

I quan ja no hi havia C, 8.

I no puc evitar estar trista quan penso en tot el que hem deixat enrere, en tot el que hem viscut juntes...

M'han donat molt.

Però per una part, el que em donen ara potser ja no ho necessito.

 

Les estimo

I got him

Estava amb ell.

Amics.

Això és el que erem. Res més.

Ell estava sortint amb una noia.

Seiem l'un al costat de l'altre, fent bromes, rient...

Llavors li vaig deixar anar de cop.

-Estic amb un noi.- i em vaig quedar amb un somriure mig amagat.

Es va quedar perplex.

Llavors va intentar un somriure.

Em vaig posar a riure.

-És broma!

Es va quedar amb cara d'interrogant.

Jo crec que pensava que perquè li feia aquella broma.

Em vaig acostar a ell.

-Només volia veure la teva reacció. -li vaig dir seguidament.

I li vaig fer un petó.

Curt.

Però llavors me'l va fer ell.

Llarg.

Em va mirar amb aquells ulls verds tan preciosos, em va somriure.

-Feia temps que ho volia fer. - em va dir.

-Suposo que jo també.

I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal

Despertar-nos amb els cabells enganxats al cos per culpa de la calor, anar mandrejant fins a la dutxa, esmorzar pastes de la deliciosa pastisseria de davant de la casa i llavors preparar-se per anar a la platja. Aquesta serà la nostra rutina de matí d'estiu.

Llavors banyar-se en aquelles aigües turqueses del mediterrani, prendre el sol, bussejar, saltar d'altes roques, fer-nos fotos... 

I després de dinar a fora al jardí a l'ombra dels arbres, dormir una mica, agafant energia per la nit.

Durant la tarda tornarem a anar a alguna cala paradisíaca de l'illa o anirem a donar un tomb entre les casetes blanques d'algun poble del costat. 

I arreglar-nos per la nit.

Sopar de restaurant o entrepà.

I aquelles nits d'estiu interminables ballant, saltant, rient, gaudint al màxim tots els segons de nit que quedaran... I acabar a la sorra de la platja mirant les estrelles.

Serem amigues, joves, tendres, a la seva manera ignorants...

I demanarem al cel que no s'acabin mai aquests temps.

I vindran els anys i amb els anys, la calma.

ED

Em vaig quedar glaçada quan el vaig veure al meu costat, parats al semàfor. Ell també anava amb moto, com jo, i també em va veure. Feia tant que no el veia. Tampoc havíem tingut gaire relació, només havíem quedat dues o tres tardes amb més amics quan teniem tretze anys, de fet es podria dir que no havíem sigut ni amics. Després només ens havíem vist pel poble de tant en tant però ja ni ens saludàvem. Em va estranyar molt trobar-me'l justament a Menorca.

De seguida que es va posar verd vaig arrencar i vaig marxar cap a casa.

El segon cop el vaig veure entre la gentada, quan estava amb les meves amigues, a la plaça d'Es Mercadal durant la festa major. Ell també em va veure, ja em mirava abans que jo el mirés a ell.

I el tercer cop, un altre cop en moto. Jo anava cap a una cala a relaxar-me. El vaig mirar, li vaig somriure i amb el cor a cent vaig seguir cap a la platja. No sabia perquè em posava nerviosa al veure'l.

Vaig aparcar a dalt dels penya-segats i vaig baixar caminant cap a la cala. Vaig arribar a la sorra, em vaig instal·lar i vaig anar cap a l'aigua. Vaig remullar-me una mica i vaig sortir a llegir al sol de la tarda. No hi havia ningú a la cala. Llavors vaig sentir el soroll d'una moto que aparcava al mateix lloc que jo. Però no baixava ningú i em vaig concentrar en la meva lectura.

De cop unes mans em van tapar els ulls. No sabia dir qui era. Em vaig desfer de les mans i em vaig girar.

Era ell. M'havia seguit? No vaig saber què dir, em vaig quedar sense paraules. Ell va somriure com si ja s'esperés aquella reacció.

-Hola- va dir fluixet. I el que va fer després em va deixar sense sang al cos. 

Va començar a apropar els seus llavis cap als meus. Quan va haver-hi el primer contacte no sabia que fer però al cap de pocs segons li vaig tornar el petó. No sabia perquè ho estàvem fent. Em vaig separar una mica.

-Hola- li vaig dir jo amb el mateix to que ell. I llavors vaig ser jo qui em vaig tornar a acostar i ens vam tornar a besar. 

Al cap d'una estona ens vam separar. Llavors vam riure i vam començar a parlar.

- Hola un altre cop- va dir ell. - Ja sé que t'hauràs estranyat molt però aquests dies que t'he vist no he pogut parar de pensar en tu. Feia molt temps que no ens veiem.

Jo vaig somriure. - Sí, ja ho pots ven dir.- vaig dir rient. -Quan de temps t'hi estàs aquí?- li vaig preguntar.

- Una setmana més.

I com podeu imaginar, una setmana inoblidable.



trobat entre les entrades del meu bloc, de fa més de dos anys i publicat ara

happens

Paranoies infinites de tothom i de tot. Atacs de nervis incontrolables que alteren el meu cos. Ganes de res impredictibles. Explosions de vergonya que no puc suportar. Ràbia encegadora...

I estem juntes però a molts quilòmetres al mateix temps i a quilòmetres però molt juntes en un mateix moment. I tenim ganes de dir-nos-ho tot. I parlem molt i acabem no dient res. I riem i no tenim motiu i plorem i potser tampoc...

I ho busco i no ho trobo. Potser no ho he de buscar per trobar-ho. O potser no ho he buscat prou.
Estimo, odio, parlo, callo, ploro, ric, escolto, abrasso...

I vindràs i no sabré que dir-te, o potser sí però no ho diré. I què, hi seràs, no?

I dic adéu però no vull marxar. O vull marxar però no puc.

i què diran?

Què diran si em poso això? Què diran si faig això? Què diran si dic això? Què diran si miro això? Què diran si publico això? Què diran si....

Preguntes que ens assalten cada dia, i encara que no ho acceptem, tots pensem així.
I em fa ràbia quan la gent no ho vol admetre. Em faig ràbia a mi mateixa, perquè jo, ho faig. Ho faig pensant que si m'enganyo a mi mateixa algun dia ho arribaré a aconseguir. Em fa ràbia que no ho puguem dir realment.

No podem parar de pensar en el que pensaran de nosaltres mateixos, no podem parar d'actuar segons això.
Què ens han fet? Que se n'ha fet de les pròpies i úniques vides? Per què no podem viure dels ideals d'un mateix, de l'amor propi, de la confiança en tu, de les ganes que tinguem de fer les coses...?

I una merda. Em nego a viure en un món així, on es destrossen les persones amb unes simples paraules de rebuig. Però és el món que em construït nosaltres o el que hem deixat que construïssin.

I és que la culpa aquí només és nostra.

I per què no puc ser jo la que té les coses clares? Per què no puc ser jo la que pensa en com serà gran i somriu? Per què no puc ser jo la que té una vida plena d'atreviments? Per què no puc ser jo la que la que no té por de res? Per què no puc ser jo?

Només demano saber que fer, només això.