El moviment que feia ell amb el cap per moure's els cabells llargs i rossos la feia parar boja a ella. La mirada de cadellet que li feia ella el posava tonto a ell. Estaven els dos asseguts al sofà mirant un programa molt avorrit al primer canal que els hi havia sortit. Mataven el temps que quedava abans de marxar.
Va arribar l'hora acordada. Ella va vestir-se, poc maquillatge als ulls i va agafar la motxilla i va baixar. Ell l'esperava preparat sobre la moto. Es van fer un petó apassionat. Ella va agafar el telèfon i va marcar el número de la seva mare.
- Mama, me'n vaig a Roma.- Va penjar.
A 120 km per hora en una carretera solitària ella contemplava els núvols que passaven sobre els seus caps. Se sentia lliure. Li va caure una petita llàgrima. Era tan feliç. El va abraçar fort.
Ell no va poder evitar posar cara de ruc amb un somriure que li travessava la cara.
No anaven a Roma. No sabien on anaven.
Van parar al costat d'un gorg. I s'hi van banyar. Es feien petons. Ell li va treure la part de dalt i ella el va esquitxar rient. Es van fer més petons, incontables.
Van tornar a emprendre el camí.
Van fer vivag a un camp on es veient perfectament les estrelles.
Mentre miraven la immensitat que tenien sobre els seus cossos, ella plorava fluixet. Ell l'abraçava fort, sabia el que li passava. No li devien quedar molts dies a ell, la seva malaltia ja estava molt avançada. Ella no suportaria perdre'l.
-Has de ser forta- li deia ell amb llàgrimes als ulls.
-Ho seré, per tu- ella sabia que seria el més dur que hauria de fer durant tota la seva existència, ser forta.
Però lluitaria per sobreviure sense ell, lluitaria per totes les vegades que ell li havia dit que ho fes.
Però després de passar els últims moment de la vida d'ell al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada