I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal

Despertar-nos amb els cabells enganxats al cos per culpa de la calor, anar mandrejant fins a la dutxa, esmorzar pastes de la deliciosa pastisseria de davant de la casa i llavors preparar-se per anar a la platja. Aquesta serà la nostra rutina de matí d'estiu.

Llavors banyar-se en aquelles aigües turqueses del mediterrani, prendre el sol, bussejar, saltar d'altes roques, fer-nos fotos... 

I després de dinar a fora al jardí a l'ombra dels arbres, dormir una mica, agafant energia per la nit.

Durant la tarda tornarem a anar a alguna cala paradisíaca de l'illa o anirem a donar un tomb entre les casetes blanques d'algun poble del costat. 

I arreglar-nos per la nit.

Sopar de restaurant o entrepà.

I aquelles nits d'estiu interminables ballant, saltant, rient, gaudint al màxim tots els segons de nit que quedaran... I acabar a la sorra de la platja mirant les estrelles.

Serem amigues, joves, tendres, a la seva manera ignorants...

I demanarem al cel que no s'acabin mai aquests temps.

I vindran els anys i amb els anys, la calma.

ED

Em vaig quedar glaçada quan el vaig veure al meu costat, parats al semàfor. Ell també anava amb moto, com jo, i també em va veure. Feia tant que no el veia. Tampoc havíem tingut gaire relació, només havíem quedat dues o tres tardes amb més amics quan teniem tretze anys, de fet es podria dir que no havíem sigut ni amics. Després només ens havíem vist pel poble de tant en tant però ja ni ens saludàvem. Em va estranyar molt trobar-me'l justament a Menorca.

De seguida que es va posar verd vaig arrencar i vaig marxar cap a casa.

El segon cop el vaig veure entre la gentada, quan estava amb les meves amigues, a la plaça d'Es Mercadal durant la festa major. Ell també em va veure, ja em mirava abans que jo el mirés a ell.

I el tercer cop, un altre cop en moto. Jo anava cap a una cala a relaxar-me. El vaig mirar, li vaig somriure i amb el cor a cent vaig seguir cap a la platja. No sabia perquè em posava nerviosa al veure'l.

Vaig aparcar a dalt dels penya-segats i vaig baixar caminant cap a la cala. Vaig arribar a la sorra, em vaig instal·lar i vaig anar cap a l'aigua. Vaig remullar-me una mica i vaig sortir a llegir al sol de la tarda. No hi havia ningú a la cala. Llavors vaig sentir el soroll d'una moto que aparcava al mateix lloc que jo. Però no baixava ningú i em vaig concentrar en la meva lectura.

De cop unes mans em van tapar els ulls. No sabia dir qui era. Em vaig desfer de les mans i em vaig girar.

Era ell. M'havia seguit? No vaig saber què dir, em vaig quedar sense paraules. Ell va somriure com si ja s'esperés aquella reacció.

-Hola- va dir fluixet. I el que va fer després em va deixar sense sang al cos. 

Va començar a apropar els seus llavis cap als meus. Quan va haver-hi el primer contacte no sabia que fer però al cap de pocs segons li vaig tornar el petó. No sabia perquè ho estàvem fent. Em vaig separar una mica.

-Hola- li vaig dir jo amb el mateix to que ell. I llavors vaig ser jo qui em vaig tornar a acostar i ens vam tornar a besar. 

Al cap d'una estona ens vam separar. Llavors vam riure i vam començar a parlar.

- Hola un altre cop- va dir ell. - Ja sé que t'hauràs estranyat molt però aquests dies que t'he vist no he pogut parar de pensar en tu. Feia molt temps que no ens veiem.

Jo vaig somriure. - Sí, ja ho pots ven dir.- vaig dir rient. -Quan de temps t'hi estàs aquí?- li vaig preguntar.

- Una setmana més.

I com podeu imaginar, una setmana inoblidable.



trobat entre les entrades del meu bloc, de fa més de dos anys i publicat ara

happens

Paranoies infinites de tothom i de tot. Atacs de nervis incontrolables que alteren el meu cos. Ganes de res impredictibles. Explosions de vergonya que no puc suportar. Ràbia encegadora...

I estem juntes però a molts quilòmetres al mateix temps i a quilòmetres però molt juntes en un mateix moment. I tenim ganes de dir-nos-ho tot. I parlem molt i acabem no dient res. I riem i no tenim motiu i plorem i potser tampoc...

I ho busco i no ho trobo. Potser no ho he de buscar per trobar-ho. O potser no ho he buscat prou.
Estimo, odio, parlo, callo, ploro, ric, escolto, abrasso...

I vindràs i no sabré que dir-te, o potser sí però no ho diré. I què, hi seràs, no?

I dic adéu però no vull marxar. O vull marxar però no puc.

i què diran?

Què diran si em poso això? Què diran si faig això? Què diran si dic això? Què diran si miro això? Què diran si publico això? Què diran si....

Preguntes que ens assalten cada dia, i encara que no ho acceptem, tots pensem així.
I em fa ràbia quan la gent no ho vol admetre. Em faig ràbia a mi mateixa, perquè jo, ho faig. Ho faig pensant que si m'enganyo a mi mateixa algun dia ho arribaré a aconseguir. Em fa ràbia que no ho puguem dir realment.

No podem parar de pensar en el que pensaran de nosaltres mateixos, no podem parar d'actuar segons això.
Què ens han fet? Que se n'ha fet de les pròpies i úniques vides? Per què no podem viure dels ideals d'un mateix, de l'amor propi, de la confiança en tu, de les ganes que tinguem de fer les coses...?

I una merda. Em nego a viure en un món així, on es destrossen les persones amb unes simples paraules de rebuig. Però és el món que em construït nosaltres o el que hem deixat que construïssin.

I és que la culpa aquí només és nostra.

I per què no puc ser jo la que té les coses clares? Per què no puc ser jo la que pensa en com serà gran i somriu? Per què no puc ser jo la que té una vida plena d'atreviments? Per què no puc ser jo la que la que no té por de res? Per què no puc ser jo?

Només demano saber que fer, només això.

dels teus moments

Tu em vas agafar de la mà i em vas mirar. Vas posar aquella careta de cadellet que poses quan vols alguna cosa. Cada cop que em mires així no sé com reaccionar. Noto com si tot el meu món es concentrés en els teus ulls de color blau infinit. Em demanaves que em posés un vestit bonic, unes sabates a joc i que fos la teva parella al ball d'aquella nit. Et vaig dir ràpidament que sí. Tenia por de no aprofitar els moment que em quedaven amb tu.
Vaig anar amb les meves amigues a comprar roba pel ball. Totes teniem parella i volíem anar perfectes per a l'ocasió. Jo vaig acabar triant un vestit blanc que quedava molt bé amb la meva pell morena i unes sabates de taló de color salmó. En aquell moment em veia perfecta.
Em vas passar a buscar per casa a les vuit en punt. Estaves guapíssim.
Vam ballar tota la nit, estava tothom de l'institut, va ser una gran nit.
I aquell petó de comiat a la llum de la lluna que semblava etern. I aquell "bona nit tresor, que descansis bé" seguit d'un altre petó. I aquella mirada que anaves aguantant mentre jo desapareixia de la teva vista dins de casa meva.
Tots aquells moment, que ja no tornaran, que ja no es repetiran. Però sempre em seran presents, fins a l'eternitat.

trobat entre les entrades del meu bloc, de fa més de dos anys i publicat ara

No m'atrevia a mira-la a la cara, si ho feia, si em mirava als ulls, ella em reconeixeria, m'havia de reconèixer o això és el que em volia fer creure.