little things

Fa molt temps que no escric res. De fet des de l'estiu i ja estem a nadal...

Ara que torno a tenir festa, temps lliure, puc escriure el que tant de temps he estat pensant...

Sé que hauria d'estudiar mates i començar a escriure el TR però ara mateix no puc fer res d'això.

Començo

em pregunto com podem pensar i sentir tantes coses a la vegada. Hi ha dies que em fa mal el cap de tenir-hi tantes coses acumulades. 

past, present, future 

What can I do? I'm not brave. I don't wanna work, I don't wanna grow. I'm in btx and I can't live like that. This is not my life, this is not what I wanna do or be. And humanistic btx, I think, isn't what I wanna do netiher. I really know what I wanna be. I wanna act, I wanna sing, I wanna speak all the languages, I wanna play all the instruments...

But... I don't know what I'm doing... I don't wanna grow... I'm scared of that...

I just want to be an actress. But I won't be one. I know, I'm not strong enough to do this change on my life.

I am not quite worker

I know, and I hate that...

It sucks

A story
Sé que tu ets el millor. Bfff, no sé que fer amb M. Sé que S no, però tu, A, tu sí.

Crec que et trobo a faltar. Sé que algun dia aconseguiré de tu el que vull (no malpensis). M'encanta com penses, et coneixo molt més i millor del que et penses, t'ho asseguro. Ets una persona que sents molt intensament. I m'agrada. Algun dia les coses canviaran i entre nosaltres anirà molt millor. Siusplau, actua amb mi com tu saps, que aquest posat que hi poses quan estic no va molt amb tu, ho sé. Sé que ho pots canviar això, siusplau fes-ho perquè pot ser màgic.
Algun dia arribarem a compartir molt i ara que vivim al costat ho podem aprofitar.

Va, t'estimo força ;)
I ja tinc ganes de veure't

L d'amistat
Sou l'hòstia! No sabeu com ens heu canviat i aconseguit el que estàvem buscant. Espero estar amb vosaltres molt més temps ja que no m'havia sentit així mai. Suposo que és perquè estic creixent també...
Ja sabeu que entre nosaltres hi ha hagut diferències però les coses han acabat caient pel seu propi pes i ara estem millor que mai ja que s'han posat les veritats damunt la taula i la gent s'ha adonat de coses que nosaltres portàvem ja temps veient. No crec que us hagueu donat conte per això...
Jo ara mateix sóc feliç amb vosaltres.

tots per un

F
Ara mateix no em sento preparada per parlar de res més. El cap em queda buit quan penso en això.
Espero que no passi res d'això. Encara que no crec que pugui aguantar més.

No more words about that, sincerely.
Stop writing.
I will try to live fast and die young (hehe).
After all, I'm a little stronger

little surviver

I will always want you

Vull ser allà.
Per tot l'agost.
Allò és la immensa tranquil·litat de paisatge i comoditat amb mi mateixa.
Però si hi vaig i no hi ets ho trobo una mica buit.
et trobo a faltar. Necessito estar entre vosaltres i saber que sempre serà agost. Necessito el "-què fem?  -No ho sé" de cada tarda. Em passaria totes les nits jugant a polis i cacos dels vells temps o anant al bar i riure per qualsevol parida. I que ens critiqueu per com vestim i saber que en el fons us encanta com anem. I que ens posem a parlar del que fa cadascú i comparar-ho amb els altres. Anar a Err, a Naturlandia, a la forestal, a la font del tuca, a la piscina a Organyà, a la bassa, al cap i peu del poble, al paller, a l'estudi, al bar, a casa meva a mirar la tele, al jardí dels P amb els gats, a casa l'Ẵ a fer el vago, anar d'acampada i tullir-la tots, trobar-nos per FM de la Seu i ser feliç.... I seure jo sola a la punta del mirador i veure el que enlloc més puc veure. Veure allò indescriptible que veig... Em passaria hores asseguda allà mirant i mirant... No necessito música allà, no necessito cap llibre ni ningú, només veure-ho tot.

Jo allà sóc... atrevida. Em sento forta. I quan hi ets tu, pocs dies, però els millors. I potser no passa res especial  durant aquells dies, però hi ets tu i només això els converteix en els millors. La tarda més avorrida passa a ser una gran tarda. Em sento perfecte. M'agradaria que la meva vida és basés en moments d'aquests.
Necessito la teva presencia, encara que només estiguis al meu costat. I el teu somriure. No sé que em passa amb tu. Però estic millor si estàs. Vine més siusplau, vine quan estigui jo.
Això per tu

Don't you ever say I just walked away
I will always want you
I can't live a lie running for my life
I will always want you

I came in like a wrecking ball
I never hit so hard in love
all I wanted was to break your walls
all you ever did was, break me
yeah, you wreck me

Jo vull agost agost agost.

la història de roma

Les seves mirades es van creuar aquell 3 d'octubre. I qui diu que no creu en l'amor a primera vista?

El moviment que feia ell amb el cap per moure's els cabells llargs i rossos la feia parar boja a ella. La mirada de cadellet que li feia ella el posava tonto a ell. Estaven els dos asseguts al sofà mirant un programa molt avorrit al primer canal que els hi havia sortit. Mataven el temps que quedava abans de marxar.

Va arribar l'hora acordada. Ella va vestir-se, poc maquillatge als ulls i va agafar la motxilla i va baixar. Ell l'esperava preparat sobre la moto. Es van fer un petó apassionat. Ella va agafar el telèfon i va marcar el número de la seva mare.

- Mama, me'n vaig a Roma.- Va penjar.

A 120 km per hora en una carretera solitària ella contemplava els núvols que passaven sobre els seus caps. Se sentia lliure. Li va caure una petita llàgrima. Era tan feliç. El va abraçar fort.

Ell no va poder evitar posar cara de ruc amb un somriure que li travessava la cara.

No anaven a Roma. No sabien on anaven.

Van parar al costat d'un gorg. I s'hi van banyar. Es feien petons. Ell li va treure la part de dalt i ella el va esquitxar rient. Es van fer més petons, incontables. 

Van tornar a emprendre el camí. 

Van fer vivag a un camp on es veient perfectament les estrelles. 

Mentre miraven la immensitat que tenien sobre els seus cossos, ella plorava fluixet. Ell l'abraçava fort, sabia el que li passava. No li devien quedar molts dies a ell, la seva malaltia ja estava molt avançada. Ella no suportaria perdre'l. 

-Has de ser forta- li deia ell amb llàgrimes als ulls.

-Ho seré, per tu- ella sabia que seria el més dur que hauria de fer durant tota la seva existència, ser forta.

Però lluitaria per sobreviure sense ell, lluitaria per totes les vegades que ell li havia dit que ho fes. 

Però després de passar els últims moment de la vida d'ell al seu costat.

petit món

Sento que necessito ser allà per ser feliç realment. Allà sóc jo, puc sentir el meu petit món sota els peus. En aquest món hi formeu part vosaltres 7 i jo 8.

Tu, SJ, estàs boig, però em fas riure molt i de vegades les persones que estan boges són les millors. Ets del 97, com jo, i com ja saps molt bé, MOLEM! Has canviat molt des d'aquella persona impulsiva, força agressiva i que no tenia gaire respecte. Ara ets un nou JS i m'agrades molt més.

Tu JP... Sempre m'has anat al darrere, tots ho saben i t'he de dir que no et tinc ràbia per això cosa que és raro de mi en aquests casos però mira...Sempre estàs aquí i sempre et consideraré com una gran peça del meu petit món que em fa feliç.

I què diré de tu Ẵ? Ets la persona que s'assembla més a mi, sempre tinc ganes d'estar amb tu i passar hores juntes i fent de les nostres. T'estimo molt i espero que sempre estiguis amb mi perquè no et vull perdre mai dels mais.
J!!!!!! Fa uns anys m'avorria força amb tu, l'edat marcava una gran diferència. Però ara que ja casi no es nota, t'has convertit en una persona que valoro i que estimo moltíssim i que gaudeixo molt estant amb tu. Ara ja no m'avorreixo mai. Penso que ets una grandíssima persona i vull que estiguis sempre al meu costat.
Nosaltres tres som inseparables Ẵ i J, INSEPARABLES. I sempre vull que estigueu amb mi dins d'aquest món (i espero que fora alguns cops també!!!!!)

I ara véns tu M. Mira que arribes a ser un noi especial eh... Ets rarete rarete hehehe! Però t'estimo eh... Sempre estàs present i espero que sempre hi estiguis. M'encanta estar amb tu perquè em fas riure i perquè noto que també sóc important per tu i t'agrada que jo estigui i això em fa sentir molt bé. La cara del meu petit món s'assembla molt a la teva.

I tu, A. Noto com si fossis per mi sola, ets el que ets menys del grup però signifiques molt per mi, individualment, però formes part de tot això i ets massa especial per mi. Amb tu segurament la tornaria a cagar... O no sé si es pot dir cagar-la, perquè per una gran part hauria valgut la pena. Jo ja no sé com sentir-me amb tu. Fa uns dies estava segura de tu, però no has vingut i he tornat a ell. Sempre seràs especial per mi i no deixaràs mai de formar part de la meva felicitat. 

I per fi arribes tu, S. La veritat no sé que m'ha passat amb  tu. I fa uns dies vaig dir que ja no m'agradaves tant, he tornat a estar amb tu i ja torno a estar igual que abans. I mira que no ets el meu perfecte, però canviaria els meus perfectes per tu. Sento que ets una persona que vull que sempre estigui a la meva vida i mira que ets el més recent de tots dins d'aquest món per mi. Sé que no queda gaire per perdre't la pista, són males passades que ens juga la vida. No vius aquí i ets considerablement més gran, no crec que quedi molt per no veure't quasi mai per no dir mai. I se'm fa insuportable. També és dur pensar que ja no sóc aquí, ara sóc lluny de tu i de tenir-te. Ara he de fer la meva vida aquí, on em toca i segurament això ens separa una miqueta perquè sento que començarà una etapa diferent que farà que no pugui estar amb tu. Però no deixaré de pensar en tu i en la idea de nosaltres. Hem estat perdent el temps? Jo crec que no, m'ha servit per donar-me conte que ets molt important per mi i que segurament mai serem tu i jo però això no impedeix que visquis al meu cap i que no t'hi pugui treure.
Molta gent segurament no veurà en tu el que els meus ulls poden veure, no és que estiguis dins dels ideals de la societat juvenil, però això és que no passen temps amb tu i no es donen conte de la gran persona que ets i de que tens un cor gegant. Espero tenir-ne un lloc a dins (del teu cor), igual que tu el tens en el meu (o quasi tot el meu:$).
Espero que algun dia arribis a descobrir tot això. Sé que tu no penses el mateix de mi, estic segura. Però espero que m'estimis i em vulguis sempre dins d'aquest petit i gran món.


Per tot això us he de dir gràcies a tots per la consideració que em teniu encara que no tots ho demostreu sempre) i moltes gràcies per fer-me sentir així i per tot el que m'heu donat durant tant de temps i per tot el temps que queda encara.
Sou el meu gran amor.

amb totes les meves forces, us estimo  i per sempre.


JO.

SAM

No sé que escriure sobre vosaltres... Igual que no sé que pensar ni que fer... 

Sempre estic tan perduda...

Tinc una cosa clara, divertir-me. Amb vosaltres ho he fet molts cops. 

Necessito saber què fer. 

amb amor, Jo.

16.

Tinc  
Tinc 16   
Tinc 16 anys  
16  
16
16...

16 anys i molts somnis per complir. 16 anys i tota la vida per endavant. Però jo ara penso i no sé com sentir-me. No sé si vull viure tota la vida que tinc davant... No es que en vulgui escapar, vull saber el que se sent, però després tornar aquí, per sempre... I segurament els 17, 18, 19 són millors, però tinc por. Teen, teen.... Si-us-plau vull ser sempre aquí, als meus anys teen, d'aquí sí que no m'hi vull moure.

Tinc por de fer batxillerat, però què hi farem? Això es supera ràpid... Però després la uni... Potser aquest gran problema que tinc d'indecisió va lligat a la por de fer-me gran, indecisió a triar el que vull fer i el que vull ser... No puc seguir així, això no és sa... Així no avançaré, em quedaré sempre aquí encara que no sigui el lloc on em tocar estar...

Però és que tinc por...

O potser no és por... Potser és el que toca... No ho sé... 

I no ho sabré fins que no m'hi trobi, i d'això no queda molt... 

No pot ser, no pot ser... NONONONONONONO!!!!!!!!     

NOOOOO

Però m'hi trobaré de cop, perquè no em prepararé, això ja ho sé... I tiraré endavant i faré veure que m'encanta ser qui sóc i ser on sóc, com tothom. Faré veuré que sóc feliç, actuaré fins i tot per mi mateixa. Fingiré que el món és meravellós, fingiré que els nens petits són preciosos, fingiré que fer una família i tenir una rutina és el millor que em pot passar a la vida, fingiré que al costat de l'amor de la meva vida se'n van tots els problemes...      Com tothom.

Però suposo que els somnis no fingiran...

Potser és per això que m'agrada tant dormir.

Peter Pan, aquí t'espero.

AEMLK

Tot una vida. Deu anys.

M'ha marcat tant...

No sabria explicar-ho bé, però això m'ha canviat, m'ha creat com a persona. 

I pensar que tot va començar aquella tarda de 2003, que ma mare em va deixar plorant al cau. Jo no hi volia anar de cap manera, però els meus pares hi van anar de petits i com que feia uns dies el Bernat m'havia dit que m'apuntés, doncs m'hi van portar. El meu primer dia érem només tres Castors, el Jan, el Pol i jo. Vam pintar castors i després vam fer panellets amb els Llops. Des d'aquell dia que ja sóc de cau.

Han anat passant els anys, Castors, Llops, Ràngers i ara Pioners... I quins anys... Plens d'experiències i records que no els canviaria ni per tot l'or del món.

No podria explicar tot el que m'ha aportat el cau, coses que no em podrien donar a cap altre lloc. 

Puc ser jo mateixa, és com tenir una segona família....... 

Sempre donaré les gràcies als meus pares per haver-me "obligat" a entrar-hi.

Aquest any en fa deu que estic al cau i espero que en siguin molts més.

Separar-nos

Separar-nos. Ara ho noto més que mai. I no puc evitar sentir-me trista. Em fa ràbia, però no de la mateixa manera que abans.

La vida segueix el seu camí, i no tots els camins de tothom són iguals. Hi ha bifurcacions i no tothom tria la mateixa.

Nosaltres érem inseparables. Sempre ens hem barallat com germanes, però això ens feia més amigues que res. No tothom ho pot entendre això. Inseparables i érem 8, cadascuna ben diferent que l'altra.

Encara podem dir que estem juntes, però totes sabem que no.

Mil moments, somriures, plors, atacs de riure, moments de fer el boig, ballar, saltar, cantar... I tot això, juntes, en una de les etapes més importants de la vida. I què hi farem? Una etapa és una etapa.

Seguirem un temps juntes, però a mesura que passin els dies, tindrem enganxades cada cop més freqüents. Llavors ens distanciarem. Ens partirem en dos, ja sabem totes quines dues parts hi ha.

I és que tot aquest temps ha passat tan ràpid... Sembla ahir aquella primera tarda que vam sortir al carrer amb uns talons que amb prou feines sabíem manejar. Sembla ahir aquella primera nit que vam passar juntes a casa de la Z la nit de Halloween. Sembla ahir quan encara érem MMMANZL. Sembla ahir quan vam passar de ser 7 a ser 8. La C. Podem estar enfadades amb ella tot el que vulguem, però ella també forma part d'aquesta etapa. Sembla ahir quan la Z se'n va anar d'aquí. Sembla ahir quan la segona L va crear polèmica i òbviament sembla ahir quan la segona L va passar a ser la segona L. I ja érem 9.

I quan ja no hi havia C, 8.

I no puc evitar estar trista quan penso en tot el que hem deixat enrere, en tot el que hem viscut juntes...

M'han donat molt.

Però per una part, el que em donen ara potser ja no ho necessito.

 

Les estimo

I got him

Estava amb ell.

Amics.

Això és el que erem. Res més.

Ell estava sortint amb una noia.

Seiem l'un al costat de l'altre, fent bromes, rient...

Llavors li vaig deixar anar de cop.

-Estic amb un noi.- i em vaig quedar amb un somriure mig amagat.

Es va quedar perplex.

Llavors va intentar un somriure.

Em vaig posar a riure.

-És broma!

Es va quedar amb cara d'interrogant.

Jo crec que pensava que perquè li feia aquella broma.

Em vaig acostar a ell.

-Només volia veure la teva reacció. -li vaig dir seguidament.

I li vaig fer un petó.

Curt.

Però llavors me'l va fer ell.

Llarg.

Em va mirar amb aquells ulls verds tan preciosos, em va somriure.

-Feia temps que ho volia fer. - em va dir.

-Suposo que jo també.

I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal

Despertar-nos amb els cabells enganxats al cos per culpa de la calor, anar mandrejant fins a la dutxa, esmorzar pastes de la deliciosa pastisseria de davant de la casa i llavors preparar-se per anar a la platja. Aquesta serà la nostra rutina de matí d'estiu.

Llavors banyar-se en aquelles aigües turqueses del mediterrani, prendre el sol, bussejar, saltar d'altes roques, fer-nos fotos... 

I després de dinar a fora al jardí a l'ombra dels arbres, dormir una mica, agafant energia per la nit.

Durant la tarda tornarem a anar a alguna cala paradisíaca de l'illa o anirem a donar un tomb entre les casetes blanques d'algun poble del costat. 

I arreglar-nos per la nit.

Sopar de restaurant o entrepà.

I aquelles nits d'estiu interminables ballant, saltant, rient, gaudint al màxim tots els segons de nit que quedaran... I acabar a la sorra de la platja mirant les estrelles.

Serem amigues, joves, tendres, a la seva manera ignorants...

I demanarem al cel que no s'acabin mai aquests temps.

I vindran els anys i amb els anys, la calma.

ED

Em vaig quedar glaçada quan el vaig veure al meu costat, parats al semàfor. Ell també anava amb moto, com jo, i també em va veure. Feia tant que no el veia. Tampoc havíem tingut gaire relació, només havíem quedat dues o tres tardes amb més amics quan teniem tretze anys, de fet es podria dir que no havíem sigut ni amics. Després només ens havíem vist pel poble de tant en tant però ja ni ens saludàvem. Em va estranyar molt trobar-me'l justament a Menorca.

De seguida que es va posar verd vaig arrencar i vaig marxar cap a casa.

El segon cop el vaig veure entre la gentada, quan estava amb les meves amigues, a la plaça d'Es Mercadal durant la festa major. Ell també em va veure, ja em mirava abans que jo el mirés a ell.

I el tercer cop, un altre cop en moto. Jo anava cap a una cala a relaxar-me. El vaig mirar, li vaig somriure i amb el cor a cent vaig seguir cap a la platja. No sabia perquè em posava nerviosa al veure'l.

Vaig aparcar a dalt dels penya-segats i vaig baixar caminant cap a la cala. Vaig arribar a la sorra, em vaig instal·lar i vaig anar cap a l'aigua. Vaig remullar-me una mica i vaig sortir a llegir al sol de la tarda. No hi havia ningú a la cala. Llavors vaig sentir el soroll d'una moto que aparcava al mateix lloc que jo. Però no baixava ningú i em vaig concentrar en la meva lectura.

De cop unes mans em van tapar els ulls. No sabia dir qui era. Em vaig desfer de les mans i em vaig girar.

Era ell. M'havia seguit? No vaig saber què dir, em vaig quedar sense paraules. Ell va somriure com si ja s'esperés aquella reacció.

-Hola- va dir fluixet. I el que va fer després em va deixar sense sang al cos. 

Va començar a apropar els seus llavis cap als meus. Quan va haver-hi el primer contacte no sabia que fer però al cap de pocs segons li vaig tornar el petó. No sabia perquè ho estàvem fent. Em vaig separar una mica.

-Hola- li vaig dir jo amb el mateix to que ell. I llavors vaig ser jo qui em vaig tornar a acostar i ens vam tornar a besar. 

Al cap d'una estona ens vam separar. Llavors vam riure i vam començar a parlar.

- Hola un altre cop- va dir ell. - Ja sé que t'hauràs estranyat molt però aquests dies que t'he vist no he pogut parar de pensar en tu. Feia molt temps que no ens veiem.

Jo vaig somriure. - Sí, ja ho pots ven dir.- vaig dir rient. -Quan de temps t'hi estàs aquí?- li vaig preguntar.

- Una setmana més.

I com podeu imaginar, una setmana inoblidable.



trobat entre les entrades del meu bloc, de fa més de dos anys i publicat ara

happens

Paranoies infinites de tothom i de tot. Atacs de nervis incontrolables que alteren el meu cos. Ganes de res impredictibles. Explosions de vergonya que no puc suportar. Ràbia encegadora...

I estem juntes però a molts quilòmetres al mateix temps i a quilòmetres però molt juntes en un mateix moment. I tenim ganes de dir-nos-ho tot. I parlem molt i acabem no dient res. I riem i no tenim motiu i plorem i potser tampoc...

I ho busco i no ho trobo. Potser no ho he de buscar per trobar-ho. O potser no ho he buscat prou.
Estimo, odio, parlo, callo, ploro, ric, escolto, abrasso...

I vindràs i no sabré que dir-te, o potser sí però no ho diré. I què, hi seràs, no?

I dic adéu però no vull marxar. O vull marxar però no puc.

i què diran?

Què diran si em poso això? Què diran si faig això? Què diran si dic això? Què diran si miro això? Què diran si publico això? Què diran si....

Preguntes que ens assalten cada dia, i encara que no ho acceptem, tots pensem així.
I em fa ràbia quan la gent no ho vol admetre. Em faig ràbia a mi mateixa, perquè jo, ho faig. Ho faig pensant que si m'enganyo a mi mateixa algun dia ho arribaré a aconseguir. Em fa ràbia que no ho puguem dir realment.

No podem parar de pensar en el que pensaran de nosaltres mateixos, no podem parar d'actuar segons això.
Què ens han fet? Que se n'ha fet de les pròpies i úniques vides? Per què no podem viure dels ideals d'un mateix, de l'amor propi, de la confiança en tu, de les ganes que tinguem de fer les coses...?

I una merda. Em nego a viure en un món així, on es destrossen les persones amb unes simples paraules de rebuig. Però és el món que em construït nosaltres o el que hem deixat que construïssin.

I és que la culpa aquí només és nostra.

I per què no puc ser jo la que té les coses clares? Per què no puc ser jo la que pensa en com serà gran i somriu? Per què no puc ser jo la que té una vida plena d'atreviments? Per què no puc ser jo la que la que no té por de res? Per què no puc ser jo?

Només demano saber que fer, només això.

dels teus moments

Tu em vas agafar de la mà i em vas mirar. Vas posar aquella careta de cadellet que poses quan vols alguna cosa. Cada cop que em mires així no sé com reaccionar. Noto com si tot el meu món es concentrés en els teus ulls de color blau infinit. Em demanaves que em posés un vestit bonic, unes sabates a joc i que fos la teva parella al ball d'aquella nit. Et vaig dir ràpidament que sí. Tenia por de no aprofitar els moment que em quedaven amb tu.
Vaig anar amb les meves amigues a comprar roba pel ball. Totes teniem parella i volíem anar perfectes per a l'ocasió. Jo vaig acabar triant un vestit blanc que quedava molt bé amb la meva pell morena i unes sabates de taló de color salmó. En aquell moment em veia perfecta.
Em vas passar a buscar per casa a les vuit en punt. Estaves guapíssim.
Vam ballar tota la nit, estava tothom de l'institut, va ser una gran nit.
I aquell petó de comiat a la llum de la lluna que semblava etern. I aquell "bona nit tresor, que descansis bé" seguit d'un altre petó. I aquella mirada que anaves aguantant mentre jo desapareixia de la teva vista dins de casa meva.
Tots aquells moment, que ja no tornaran, que ja no es repetiran. Però sempre em seran presents, fins a l'eternitat.

trobat entre les entrades del meu bloc, de fa més de dos anys i publicat ara

No m'atrevia a mira-la a la cara, si ho feia, si em mirava als ulls, ella em reconeixeria, m'havia de reconèixer o això és el que em volia fer creure.