i què diran?

Què diran si em poso això? Què diran si faig això? Què diran si dic això? Què diran si miro això? Què diran si publico això? Què diran si....

Preguntes que ens assalten cada dia, i encara que no ho acceptem, tots pensem així.
I em fa ràbia quan la gent no ho vol admetre. Em faig ràbia a mi mateixa, perquè jo, ho faig. Ho faig pensant que si m'enganyo a mi mateixa algun dia ho arribaré a aconseguir. Em fa ràbia que no ho puguem dir realment.

No podem parar de pensar en el que pensaran de nosaltres mateixos, no podem parar d'actuar segons això.
Què ens han fet? Que se n'ha fet de les pròpies i úniques vides? Per què no podem viure dels ideals d'un mateix, de l'amor propi, de la confiança en tu, de les ganes que tinguem de fer les coses...?

I una merda. Em nego a viure en un món així, on es destrossen les persones amb unes simples paraules de rebuig. Però és el món que em construït nosaltres o el que hem deixat que construïssin.

I és que la culpa aquí només és nostra.